Notícies

No hi ha cursa dura, sinó ment dèbil, però potser Emmona n'és l'excepció

Enviada per administrador el 19/Jun/2012 - 22:19

Imatge 0 per No hi ha cursa dura, sinó ment dèbil, però potser Emmona n'és l'excepció

Sant Joan de les Abadesses, 16 i 17 de juny de 2012 – Aquest cap de setmana s'ha disputat l'Ultra Trails Emmona de 106 quilòmetres i 8.300 metres de desnivell positiu. El Josep Miquel Corral Martínez hi ha participat com a representant de Corremonts i ha aconseguit completar la ruta en 30 hores i 18 minuts. Aquest ha estat el seu primer Ultra i ens explica l'experiència viscuda, on es fa evident la duresa, l'esperit de sacrifici i l'alt grau de companyerisme que es viu en una cursa d'aquestes característiques. Les seves paraules ens han recordat l'article “Les curses d'alta resistència com a filosofia de vida” que el Gerard Martínez, un gran mestre en Ultres i pare de l'Ultra Trail d'Andorra, va publicar per a Corremonts. El Josep dedica bona part del seu temps com a esportista a acompanyar, de forma voluntària, a gent invident en curses de muntanya i asfalt.

Arribo a Sant Joan de les Abadesses a les 18 h del divendres i només entrar al poble una gran pancarta d'Emmona ens rep, tot el poble està amb la cursa.

És el meu primera ultra, però la meva sensació a nivell organitzatiu és molt bona, tant la recollida de dorsals, on ens faciliten una bossa per posar tot el que creiem necessari en el quilòmetre 64, la xerrada informativa o al sopar de germanor. Allà coneixo el Javi, un noi novell en això com jo, proposa fer la cursa junts i sense dubtar accepto. Toca retirada, tenim un bon lloc habilitat per dormir, sempre que els nervis deixin, és clar.

A les 4 del matí sona el despertador, la gent és comença a bellugar. Toca esmorzar, torno a estirar-me una mica per relaxar nervis, vestir-me i acabar de decidir què poso o no a la bossa per l'avituallament de Planoles, prefereixo que sobrin coses que no que en faltin. S'apropa l'hora de la sortida, foto de rigor i cap a la zona tancada. Hi ha nervis, ningú es vol posar davant de tot, últimes explicacions de l'organització i som-hi!!

Comença la cursa, una volta pel poble, creuem el riu i ja comencen les pujades. De seguida agafem alçada, comença un paisatge preciós amb la sortida del sol, pujada a ritme còmode, això és molt llarg. Després de 5 km sortim del bosc, toca una petita grimpada, saltar a un prat i de seguida tenim el Puig d'Estela a tocar. Primer control, crestegem una mica i baixada cap a Pardines per una bona pista, guardant que això és molt llarg. Tot i ser aviat ja hi ha gent animant al poble, genial!!
Sense gaire descans, agafem aigua, una mica de xocolata i sortim del poble, l'últim carrer ja puja. Agafo un ritme còmode, el Javi es queda, li comento que l'espero a dalt. La pujada pel bosc és còmode, però en arribar a un prat el pendent puja considerablement. Tenim una estona de terreny ondulat i noto que aquesta pujada ja ha fet una mica de mal, sobretot de cap. De seguida som al Coll de Tres Pics, primera parada per menjar, just abans avanço el Jordi, va tocat, ha sortit massa ràpid. El Javi arriba una mica més tard. Emmona ja ha fet mal, hi ha gent que abandona. Nosaltres decidim anar els tres junts.

Tenim 3 km de baixada fins al preciós vall de Coma de Vaca, aigua per tot arreu, i el fons el nostre objectiu, Coll de la Marrana i el Bastiments. El Jordi s'ha quedat a la baixada, però ens anem esperant que arribi. Fem un gir a la dreta i el pendent tira enrere, dur és poc, però és curt i de seguida som a la collada, on bufa un vent increïble, però allà hi ha un control, amb una tenda muntada on han dormit, quin mèrit!!

Continuem pujant fort per la tartera del Bastiments i en arribar les vistes dels Pirineus són brutals, foto de rigor i ja ens podem oblidar de mirar el paisatge, crestegem per un terreny molt tècnic per enllaçar Pic del Fresser, Pic de l'Infern i Pic de la Fossa Gegant. La tensió del recorregut m'ha deixat tocat i l'estomac no accepta el menjar, i pràcticament tampoc l'aigua. Comença la baixada i deixo què el Javi i el Jordi marxin, jo començo una lluita amb mi mateix, si corro tinc ganes de vomitar així que camino, però Núria, que es veu al fons de la vall, no s'acosta. Finalment arribo tocat de cap, el Javi i el Jordi m'animen. Encenc el mòbil, rebo ànims de tothom, com em coneixen, és de cap tot el que tinc, però aquest diu que agafi el cremallera i marxi. Parlar amb uns i altres m'anima, el Javi i el Jordi diuen que ho farem junts, que acabarem, així que menjo una mica i continuem.

Amb el canvi de mentalitat i xerrant amb uns i altres la pujada al Puigmal és dura, però suportable, sense menysprear la tartera final on tots patim. Un cop al cim, molt satisfets fem foto i comencem a baixar. El Javi comença amb problemes de genoll i anem força lents. L'animem però el fem ser conscient que forçar en excés tampoc és bo, la conseqüència pot ser forta, tant el Jordi com jo li diem que si ell abandona, nosaltres també, això és cosa de tres. En una de les parades un altre participant li ofereix un Voltaren, el pren i al cap d'una estona li fa efecte, però quedem en que passarà per la Creu Roja a Planoles. El Jordi també va tocat, no ha entrenat desnivell i té les cames molt carregades. Lentament arribem a l'avituallament de Corral Blanc, mengem una mica i sense refredar-nos acabem de baixar a Planoles. Rebuda impressionant del poble, un grup de nens ens ofereixen de tot, ens porten les nostres bosses. El Javi va a la Creu Roja, li fan un embenatge compressiu, li va bé. El Jordi ha decidit abandonar, el seu objectiu és un altre i no vol que la cursa li passi factura. Consensuadament el Javi i jo seguim, pel contrari hi ha més gent que abandona.

Queden 42 km, una marató, però no recordem el comentari de l'organització a la xerrada, "Emmona no s'acaba al Puigmal", quina raó. Tenim 19 km fins a l'avituallament següent, només sortir del poble comença una forta pujada, on ja necessitem el frontal. Anem pujant a bon ritme, avancem gent, i passa força ràpida, hi ha desnivell però no alçada, just passem dels 2.000 m d'alçada. Comença la baixada i després uns 10 km de puja i baixa. Comencen els problemes de son, trobem gent tirada pel camí. Jo també ho pateixo, necessito parar, fer un gel amb cafeïna, posar-me l'mp3 i amb els ànims del Javi tirar endavant. El recorregut és tot dintre d'un bosc, imagino que de dia ha de ser molt maco, però ni la nit ni la nostra situació fa que gaudim del paisatge. Campelles sembla no arribar, fem curt d'aigua i mentre jo he decidit fer parada tècnica allà, sé que anirà bé. Finalment arribem, hi ha la Creu Roja, una manta, cafè amb llet i galetes, genial!! Dormo 30 minuts, descanso, menjo pasta, ho veig tot d'una altra manera. Continuem, no en tinc cap dubte, tot i que hi ha molta gent que es queda.

L'única cosa negativa de la parada ha sigut el fred que he agafat, quins tremolors!!! Corro i marxem, veig que les sensacions físiques son molt bones. De seguida arribem a Ribes de Freser, menjo dolç, entra molt bé. Per primer cop veig que seré finisher. El Javi va ressentit del genoll, però tirem amunt, queda el Taga. Les meves sensacions són molt bones, vaig esperant-lo, mirant el paisatge, li ensenyo la volta què hem fet, es veu perfectament, increïble. Arribem al cim, més controls que han dormit allà, sense paraules. Ens queden 16 km, això ja ho tenim. Un tros de baixada pronunciada fins al Coll de Jou, on ens remullem el cap, són les 9 h i comença a fer calor. El Javi va patint amb el genoll. Ell menja, jo tinc ganes d'arribar. La baixada serà llarga, el ritme és lent, però tampoc no ens avança ningú. Intento donar-li ànims i deixar que vagi al seu ritme, vaig fent la goma, tinc clar que vull que arribem junts, sense ell no hauria arribat fins aquí. No hi ha manera de veure el poble, això és etern, però fem un gir a la dreta, allà hi és, l'animo, crido, canto, ploro... ara sí!! Ens preparem per entrar al poble, la gent ens pregunta, correm els últims metres, entrem de la mà, ens abracem, 30 h i 18 minuts compartides. Satisfacció absoluta!! Els Jordi ens espera allà, quina alegria!!

He après molt d'aquesta cursa, confirmar que és més de cap que de cames, potser podria haver anat més ràpid, no ho sabré mai, però la recompensa de les persones que he conegut, què m'han ajudat a acabar, és molt més gran. Recordaré sempre les hores compartides, l'abraçada a l'arribada, la cervesa de després i els nous reptes que ja ens estem proposant.

Agrair a totes les persones que abans i durant la cursa m'han animat per sms, mail, trucades, whatsapp, facebook... a l'organització, GRÀCIES, sense vosaltres no ho hauria aconseguit.

Des de Corremonts agraïm sincerament haver tingut el Josep com a representant i el felicitem per la gesta aconseguida.

Foto: Jordi i Ricard Muñoz